Segueix-nos a:

HISTÒRIA DE LA FALLA

La falla Montortal-Torrefiel naix al any 1955 com la majoria de les falles valencianes, fruit de la il·lusió d’un grup de veïns a qui els uneix un sentiment comú: la celebració de l’inici de la primavera.

La nostra falla està enclavada en un barri perifèric de València, Torrefiel, el desenvolupament urbanístic del qual estava molt lluny encara del que ens ha deparat l’actualitat. Carrers sense asfaltar i carència de serveis.

Eren anys difícils per a tots i costava molt de sacrifici reunir quatre pessetes per a la festa. En aquell barri de carrers de terra i d’escassos cotxes, durant unes falles va cridar poderosament l’atenció la visita de nombrosos personatges del món de la diplomàcia i dels negocis que, com a conseqüència d’haver anomenat fallera major infantil a la filla del cònsol dels Estats Units a València, van vindre per compromisos d’amistat. No cal ni dir-ho la expectació que va causar la presència de la Banda Militar de Torrejón d’Ardoz dels EE.UU. que ens va acompanyar en alguna cercavila i en l’ofrena de flors a la Mare de Déu d’aquell any. Eren les falles de 1964.

Després d’uns anys de peregrinatge forçós de local en local, (rebotigues de bar, magatzem de serradora, baixos prestats) per a poder reunir-nos, per fí recalem en un local que hui destinem a magatzem, primer com a inquilins i posteriorment, i no sense grans sacrificis, com a propietaris.

El nostre barri creixia, però la falta d’infraestructures i de serveis ens feia reivindicar d’una manera festiva totes aquelles carències.  Aprofitant la caiguda accidental d’un cudol, una gran pedra, del camió que la portava a les obres del port i del posterior “oblit” d’ella, celebrem al cap de dos anys una festa denunciant d’una manera lúdica la situació de deixadesa del barri. Naixia “El Cudol”, nom oficiós amb el que se’ns coneix en el món de les falles i esdeveniment que ens marcaria com a comissió. Corria l’any 1975.

Passats més de vint anys de vida de la falla, immersos a finals de la dècada dels setanta, es començava a respirar i a desitjar aires i canvis de democratització. Algunes falles, poques, no eren alienes en sentir de la majoria dels ciutadans. La nostra falla va ser pionera a nomenar a les seues falleres majors per votació; no hi havia distinció de sexe per a ocupar llocs directius; acudien les dones a les reunions amb veu i vot… Hui en dia fan somriure dites mesures per la seua absoluta normalitat.

De les iniciatives culturals promogudes per la nostra falla destacarem tan sols dos: la creació del grup de tabal i dolçaina “El Cudol”, l’arrelament i prestigi del qual són coneguts en el món musical autòcton, i la creació del Premi Vinatea. El bust en bronze d’aquest insigne valencià, propietat de la nostra falla, es va depositar en custòdia en la Diputació de València.

Vam ser la primera comissió de falla a aconseguir, no sent res fàcil la tasca, l’estatus d’Associació. Per a arribar a inscriure’ns com tal es va haver de rectificar repetides vegades els estatuts que una vegada i una altra presentàvem en Govern Civil a l’empar de la llei d’Associacions i que sistemàticament ens rebutjaven. Hui l’estar conformats com una associació, per diversos motius mercantils i socials, és més una necessitat que una il·lusió. Era l’inici dels anys 80.

Com en qualsevol família hi ha moments roïns i bons, tristos i alegres. D’aquestos últims la immensa majoria. Dels roïns ens va tocar viure, no fa molt de temps, un: l’accident ocorregut en la mascletà del dia 19 de març de 1998. L’explosió en terra d’unes carcasses van produir una vintena llarga de ferits, alguns de certa consideració. Les conseqüents reclamacions, lògiques, que van interposar els perjudicats i que traslladarem al pirotècnic, professional amb contracte, que ens va disparar aquell dia, no van ser acceptades per part de les companyies asseguradores. Ens vam veure abocats a judicis en què afortunadament vam ser absolts de responsabilitat en la majoria d’ells. Però la preocupació va ser una constant durant molt de temps.

Una altra vegada hem de denunciar quelcom: la indefensió en què ens veiem sotmesos, inclús contractant professionals, per part d’algunes asseguradores. I ho denunciem d’una manera festiva, negant-nos a disparar focs i fent rebentar milers de globus. Naix la “Globotà”.

Al desembre de l’any 2005 el sorteig de Nadal ens somriu eixint com a segon premi el tan conegut 28150. No cal descriure l’alegria que aquell dia va embolicar a la nostra falla. El nombre, tot en paperetes, va ser repartit per tot el barri sent beneficiaris del premi moltíssims fallers i veïns. La falla també va ser partícip d’aquesta pluja de diners i va comprar i acondiccionó un local al mateix carrer per disposar d’un casal gran, millor i més modern.

Però tot allò que s’ha contat és només la part visible de la història d’una falla. Darrere del que es veu estan les alegries, les amistats, els esforços, les il·lusions, les amargures, les critiques… com la vida mateixa. Al cap i a la fí, què són més de seixanta anys d’història d’una falla? Son la seua vida.

Juan Ant. Fernández Sarralde

Falla Montortal-Torrefiel